per veure tots els treballs

Canvi de lloc del blog

Com la biblioteca, Montserrat Roig ha obert un blog
on es posa totes les activitats que fem al taller:
Escriure en català. aquí, posaré sols el que escric jo
us convido a que aneu a:
http://escricat.blogspot.com.es/

diumenge, 20 de desembre de 2015

Nadal lluny de casa.

Lloc on es poden llegir els contes dels companys.

http://issuu.com/escricat/docs/nadal_2015_contes/1

http://1.bp.blogspot.com/-cc3wR9bepxo/VnUUOYprTiI/AAAAAAAABXw/aXNJ7U-GrHs/s400/Nadal%2B2015%2Bportada%2Bblog.png


Inspirat en el conte de Nadal de Pere Caldes: “Quaranta-cinc graus sota cobert”.

Aquell Nadal estava lluny de casa, allí ningú coneixia les tradicions nadalenques que jo començava a enyorar i que tota la vida havia seguit a peu de lletra.
A la casa on estava a dispesa hi havia tres infants, i mai haurien conegut a no ser per mi, el tió de Nadal, i com van obrir els ulls quan al alçar la manta varen veure totes aquelles llaminadures!
No va ser fàcil trobar un tió, però me les vaig enginyar. El nostre tió va ser diferent, uns dies abans de Nadal, vaig explicar-los que al meu país aquells dies anàvem al bosc a cercar un tronc ben formós, el portàvem a casa i l’alimentàvem perquè la Nit de Nadal ens cagués regals.
Tots em varen mirar palplantats, - quina cosa més estranya – comentaven.
Vaig voler que coneguessin aquesta tradició tots els que allí convivíem, però, no hi havia ni bosc, ni llenya per aquells indrets, d’on podia treure un tió? vaig haver de posar imaginació.
En una saleta, tenien una tauleta de fusta petita, i vaig pensar, si al tió molts hi posen potes i barretina, perquè no fer servir una tauleta, que al cap i a la fi està feta d’un tronc. Dit i fet, vaig agafar una manta, la vaig tapar i vaig convidar als més petits que li donessin menjar els dies que restaven per la nit de Nadal.
Els xiquets ho van fer incrèduls, però al veure que al matí el menjar havia desaparegut, van començar a animar-se i creure amb el tió-tauleta.
Arribada la nit de Nadal, amb els pal de fregar i el de l’escombra i previ assaig de la cançó “Caga tió, caga torró...” Va produir-se el miracle de Nadal.
I tant que va cagar! Llaminadures de totes classes, galetes,... i fins i tot una botella de vi dolç per els adults.
Aquell Nadal, lluny de la meva terra, vaig apropar-me sentimentalment a la meva llar, i tots els que em rodejaven van poder conèixer la tradició Catalana del Tió de Nadal i fins avui allí es continua celebrant el 25 de desembre.
Com ha estat dit dels indígenes, es pot afirmar que els nostres compatriotes trasplantats van fent.

(el que està en cursiva és del conte de Caldés)

Imma
 Nadal 2015
......................





El Tió de Nadal és una tradició familiar que es celebra en moltes llars catalanes en les dates nadalenques.

Tot comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o a més tardar per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a buscar la soca d’arbre al bosc, o bé es recupera el tió d'anys anteriors.
A partir d’aquell dia i fins la nit de Nadal, la mainada té cura d'aquest tronc que un bon dia arriba a casa: li dóna de menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Matí rera matí, el menjar que han posat al tió desapareix i aquesta presència màgica, que s'està a la cuina o menjador de casa, formarà part de la familia fins la nit de Nadal.

La nit de Nadal, o en algunes cases el mateix dia de Nadal, se’l fa cagar repetidament a base d’engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional. 
tret de: http://ampavinyet.blogspot.com.es/2011/12/preparant-el-nadal-el-tio.html

dissabte, 19 de desembre de 2015

Lectura de desembre 2015




Aquí teniu els nostres escrits. Per llegir-los cliqueu a la portada.



 És curiòs com un quadre ens porta a la vida de diferents persones des de el moment de ser pintat fins el seu últim propietari. I això passa amb diferents històries que segueixen l'ordre invers del temps. Explicant com passa de mà en mà i les circunstàncies per què això passi.
Contes que interessen i tens ganes de seguir llegint el pròxim.


divendres, 27 de novembre de 2015

Lectura Novembre

Aquest llibre ha estat interessant, llegint-lo t'adones de la diferència de costums que hi ha des del principi del segle XX al d'ara principi del segle XXI. A més de les costums, també es nota els canvis en la manera d'escriure. És un llibre on s'espliquen molts detalls. M'ha sobtat el detall de descriure com es fixa amb les mans dels jugadors del casino, i com per elles pot reconeixer, l'estat d'ànim i fins i tot el caracter dels jugadors. Es una escritura molt delicada i l'escriptor es posa dints els sentiments d'una dona i sap expresar-los molr bé.






Pecat capital

Hem fet un escrit sobre els pecats capitals, cadascú a agafat un, jo he triat la Gola:




GOLA


“No mengis tant, nena!” repetia incansablement la seva mare, però ella no li feia cas, el menjar, tot el que era comestible, era la seva afició, i menjava sense trobar-ne la fi. 
Com és natural, el seu estómac i la seva figura es van anar engrandint, però no li importava. Era el millor plaer que sentia i no pensava pas deixar de gaudir-ne. 
La família rere d’ella va haver d’agafar precaucions, la nevera i l’armari de queviures estava sempre tanc amb forrellat i cadenat. Però això no li era impediment suficient. 
Va començar a veure els llocs on celebraven competicions de menjars, va mirar-se els rècords Guinness sobre menjades, i sols vivia per poder igualar-los o superar-los. Anar a veure La grande bouffe va acabar de ser la seva perdició. Amb alguns coneguts que tenia de les competicions golafres a les quals anava, van llogar una masia i allí es van tancar a engolir dia i nit. D’allí alguns van acabar a l’hospital i altres sota terra.

Imma Cauhé

dimarts, 3 de novembre de 2015

Llibres mes d'octubre






El dimarts 27 d'octubre, a les 18 hores,  la pel·lícula:  


La pel.lícula explica una història més llarga que no pas el llibre, i al final explica el conte de Nadal de Paol Auster tal i com és relatat en el llibre.

Objectiu realitzat

"Escriure un text utilitzant paraules i expressions determinades i amb el mateix ordre", proposta de treball d'octubre.


Al cap de,- El cor, - tan aviat, -després,- Si, senyor:-primer, -després ,- no tenia ganes de; -vaig perdre; -dins meu.





Al cap d’uns dies vaig arribar-me a aquell indret on havia estat tants cops amb la meva imaginació i el cor em va començar a batre desesperadament, mai havia estat tan emocionada, tan aviat vaig poder relaxar-me i tornar a tenir la respiració normal, vaig asseure’m i després vaig començar a assaborir aquella beguda tan deliciosa.
Quina bajanada, pensareu, però sí, senyor, sempre havia somniat amb restar tranquil·la en una platja del Carib sense cap preocupació. Primer va semblar-me una idea boja i descabellada, mai podria aconseguir fer un viatge així, però després de tants anys de tenir-ho a la ment, quan em vaig trobar amb els diners a la mà de la venda de la casa, no tenia ganes de fer res més que realitzar el meu somni. Així va ser com vaig decidir comprar el passatge.
Estant allí vaig perdre tot el món de vista, com si res més existís, era com havia imaginat, i dins meu per sempre ha quedat aquella vivència perdurable.

Imma Cauhé

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Conte sobre -lectures i/o biblioteques

L'Escanyapobres

Lectura de setembre 2015

Hem llegit aquest llibre, és un llibre que té molta descripció de tot el que envolta la història, és com qui expliqués un paisatge, descrivint tots els detalls. Ens relata la vida d'un avar, i l'angoixa que pateix per tenir cada cop més, també com ho viuen els que l'envolten, alguns tant o més avars que ell, està molt ben explicada.

dilluns, 28 de setembre de 2015

Conte final de curs.

http://issuu.com/escricat/docs/mem__ria_2015_blog

El treball de fi de curs consistia en escriure un conte on quedes plausible la memòria, el record...
Jo vaig escriure aquest conte que basat en una realitat he inventat algunes coses.


Viatge al País Basc

Recordo com si fos avui la sortida de vacances al País Basc l’any 1974, va ser una decisió que vàrem tenir les amigues, no hi havíem estat mai i una cosina d’una de nosaltres vivia allí, ella era un punt referent, els atemptats no podien ser una preocupació per nosaltres.
Vàrem llogar un pis al poblet de Pajares, no hi havia turistes, era lloc de pescadors i trainers, un poblet tranquil, prou a prop de San Sebastià per poder anar-hi, i ben situat per fer petites excursions per la costa.
Recordo perfectament aquella vista des de les roques de la Ria, aquell paisatge tan bonic on veiem els entrenaments de les traineres que recorrien el riu i s’endinsaven en el mar.
Vàrem llogar un cotxe durant uns dies i visitàvem els voltants, a la nit anàvem a les discoteca de Sant Sebastià o rodalies.
Va ser en una de les nits que vàrem anar a la discoteca on vàrem conèixer a aquells dos personatges. Un de la nostra edat i l’altre bastant més gran. Vàrem ballar i parlar i en la conversa ens van animar a anar a Biarriz. Ells, ens van dir, havien de anar-hi per fer unes diligències i nosaltres podríem aprofitar el viatge, pertanyien a un grup de tir federat i havien d’anar a inscriure’s per un torneig.
Així va ser com vàrem fer el nostre viatge a terres franceses. Vàrem quedar per el dia següent i a última hora el de més edat ens va dir que no podia anar-hi, que marxéssim els tres i a l’hora estipulada ens va venir a buscar amb el seu cotxe i ens vam posar en marxa.
Quan havíem fet alguns quilòmetres, ens vàrem estranyar de que deixés la carretera principal i agafés una secundaria per passar la frontera. Al preguntar-li la raó, va dir que hi havia menys circulació, el paisatge era més bonic i es passava més ràpid els controls de la frontera i fins algun cop ens els podíem estalviar, com va ser el cas, ni senyals de que havíem passat a França, cap guarda d’un o l’altre país.
Una mica abans d’arribar a la frontera, va posar la mà sota el seient i va treure una pistola, manipulant-la i comprovant que estava allí. Segurament vàrem fer cara d’espant, ja que en seguida va dir: - No us preocupeu, ja us hem dit que som d’un grup de tir. Tranquil·les que porto el permís d’armes i tots els papers reglamentaris.
Si ens ho havien comentat, però nosaltres no pensàvem que portarien l’arma.
Els pensaments, anaven corrent per la ment, una pistola, passar la frontera desviant-se de la carretera principal, un viatge d'anar i tornar en un dia,... era tot una mica estrany, però allí estàvem la meva amiga i jo, ara ja no hi havia camí enrere.
Ja en territori francès, vàrem dirigir-nos cap a la platja de Saint Jean de Luz. Tot va ser normal, bany, prendre el sol, bromes, parlar del paisatge... després vàrem anar a vestir-nos (hi havia els vestidors separats d’homes i de dones) recordo que vàrem comentar que trigava molt a sortir del vestidor, nosaltres feia temps que ja ens havíem canviat, per fi sortir i vàrem veure que s’acomiadà d’algú i de seguit ens disposarem a continuar el viatge cap a Biarriz. Allí vam fer una volta turística, i va dir-nos que tenia que arribar-se a Bayona, que era allà on es feia la inscripció.
Mentre hi anàvem, va ser surrealista, el xicot ens va comentar que li havíem de fer un favor, que al arribar a Bayona li hauríem de comprar uns calçotets.
Les dues vam quedar-nos bocabadades, era el que menys ens esperàvem i vam preguntar el per què d’aquesta compra tant estranya.
Va dir-nos que portava calçotets de paper, que quan vàrem anar a la platja els va tirar per posar-se el banyador i que com al vestir-se de nou, el tenia mullat, s’havia posat els pantalons sense calçotets perquè no en tenia de recanvi i ara anava incòmode. Jo sabia que existien calces de paper d’usar i tirar, però no coneixia que també existien en versió calçotets.
Li vàrem comentar per què no se’ls comprava ell, però va dir-nos que així aniria fent els tràmits que havia de fer mentre nosaltres passejàvem i fèiem la compra.
Amb aquestes, arribàvem a Bayona, ens va deixar a una plaça i ens va dir una hora per venir-nos a recollir al mateix lloc.
Va ser una situació molt divertida. Vam anar a comprar els calçotets, Primer buscar una tenda que en venguessin, després explicar en Francès el que volíem, en el poc i mal francès aprés al batxiller. Cap de les dues havíem mai comprat una peça de roba com aquella. Quan vàrem trobar la tenda, un altre handicap, ens pregunten de quina mida els volem, aquí si que ens vàrem posar a riure, no teníem ni idea, al fi mirant uns i altres, vàrem agafar els que creiem seria de la seva mida.
Treien aquesta situació còmica, la nostra conversa era sobre totes les coses una mica estranyes del viatge: la pistola, el pas fronterer, l’estona de la platja per canviar-se on es va acomiadar d’algú, la compra tant estranya que ens havia demanat fer per tenir-nos entretingudes, el deixar-nos soles en vàries ocasions, que havien parlat d’anar a Biarriz i no a Bayona i sobre el dubte que  teníem de si tornaria a buscar-nos.
I si no torna? Ens preguntàvem, com farem per retornar a Sant Sebastià? Però no va haver problema, va arribar a l’hora concretada.
Llavors ell va entrar al lavabo d’un bar a posar-se els calçotets, mentre preníem un refresc i després vàrem emprendre el viatge de retorn sense rés digne de mencionar a no ser que llavors vàrem tornar per la carretera principal. Al preguntar-li va dir-nos que aquella hora no havia trànsit i que per entrar els guàrdies no miraven tant i no es feien tantes cues. (Seria que ja no portava la pistola?)
Després d’aquest dia ja no ens vàrem veure més, nosaltres vam acabar les vacances i l’endemà vàrem tornar a casa.
Ja a casa les noticies parlaven d’un atemptat d’ETA, i que la cèl·lula que integrava el comant es movia per la zona on nosaltres vam estar, de sobte amb va venir a la ment, el nostre viatge, la desviació per carreteres secundàries, la pistola al cotxe, les converses dels dos, home i xicot que havíem conegut i la seva amistat amb tants anys de diferència, les estranyes excuses per deixar-nos soles i que no l’acompanyéssim a les seves gestions...
Ens havien convidat per si el paressin no despertat sospites? Eren ells, els del comant? No ho sabré mai, però cada cop que hi penso m’esgarrifo.